US POT INTERESAR...
UNA ESCOLA CONTRA L'ESCOLA?
Dolors Feixas, mestra d'educació infantil de l'Escola Cooperativa El Puig d'Esparraguera.
"Em pregunto si encara podem recuperar el sentit comú per entomar la situació tenint en compte els infants, i si de debò ens hem parat a comprendre quines són les seves necessitats físiques, emocionals, biològiques, socials i cognitives."
*****************
PODEM SEGUIR FENT EXERCICI
EDUCACIO FÍSICA EN TEMPS DE CONFINAMENT
**************
EN AQUEST BLOC DE MARES I PARES TROBAREU IDEES I RECURSOS PER PASSAR MILLOR AQUESTS DIES
************
ESPORT,MÚSICA, LECTURA, CUINA, MUSEUS VIRTUALS, MANUALITATS I JOCS
DIFERENTS PROPOSTES PER TOTA LA FAMÍLIA
***********
SI VOLEU LLEGIR AQUEST ARTICLE
CLIQUEU
DAVID BUENO
******************************
COM ESTABLIR UN HORARI FAMILIAR PER NO CAURE EN LA RUTINA DEL CONFINAMENT
Article de la revista
Pares i nens
********
Seguim confinats i se que aquest recolliment és un regal.
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
:::::::::::::::::
UNA ESCOLA CONTRA L'ESCOLA?
Correm el risc que es torni a decidir sobre
la vida dels infants pensant només en els
adults.
Dolors Feixas, mestra d'educació infantil de l'Escola Cooperativa El Puig d'Esparraguera.
"Em pregunto si encara podem recuperar el sentit comú per entomar la situació tenint en compte els infants, i si de debò ens hem parat a comprendre quines són les seves necessitats físiques, emocionals, biològiques, socials i cognitives."
*****************
PODEM SEGUIR FENT EXERCICI
EDUCACIO FÍSICA EN TEMPS DE CONFINAMENT
**************
EN AQUEST BLOC DE MARES I PARES TROBAREU IDEES I RECURSOS PER PASSAR MILLOR AQUESTS DIES
************
ESPORT,MÚSICA, LECTURA, CUINA, MUSEUS VIRTUALS, MANUALITATS I JOCS
***********
CLIQUEU
DAVID BUENO
******************************
COM ESTABLIR UN HORARI FAMILIAR PER NO CAURE EN LA RUTINA DEL CONFINAMENT
Article de la revista
Pares i nens
********
Seguim confinats i se que aquest recolliment és un regal.
APROFITAR L'OPORTUNITAT
*********
ADAPTACIÓ A L'ESCOLAFernando Sarráis: “S’ha de deixar que els fills pateixin quan toca”
Patiment i felicitat semblen termes antitètics. Però no
ho són, perquè, ens agradi més o ens agradi menys, patir forma part de
la vida. Aquesta és la tesi que defensa Fernando Sarráis, psiquiatre i
psicòleg per la Universitat de Navarra i investigador per la Universitat
d’Ottawa (Canadà) especialitzat en l’àmbit educatiu. Sarráis és autor
de llibres com Madurez psicológica y felicidad (Ed. Eunsa), Temperamento, carácter y personalidad (Ed. Eunsa) o El miedo (Ed.
Eunsa). Insta els pares contemporanis a deixar patir els seus fills, a
no sobreprotegir-los, a no abocar-los a una existència basada en la
satisfacció del plaer, i a ensenyar-los a afrontar un contratemps.
Afirma que hem de deixar patir una mica els menors...
Han de saber patir, i només se n’aprèn amb la pràctica. Durant la meva
trajectòria, he vist patir molta gent, i en la majoria dels casos té a
veure amb una manera de ser fràgil i vulnerable. Aquestes persones,
davant l’adversitat, dramatitzen i pateixen més. El caràcter és molt
important, i es desenvolupa fonamentalment durant la infància i
l’adolescència. En aquestes edats cal estar molt a sobre de com
evolucionen perquè la personalitat que se’ls consolidi marcarà les seves
opcions per ser feliços durant tota la seva vida. Patir ajuda a ser
feliç.
Sembla un oxímoron...
I no ho és. Les persones que no saben patir
tenen por a experimentar-ho. Les persones amb por entren en espirals
molt negatives: menteixen, posen excuses, senten frustració, ira,
tristesa, enveja... Això els allunya de la felicitat i de l’amor de qui
els rodeja, que és un dels ingredients claus per assolir-la.
¿Si donem als fills tot el que podem els estem creant un problema per al futur?
No necessàriament, però hem d’educar en la
capacitat de sobreposar-se a l’adversitat, perquè sense aquesta virtut
difícilment seran feliços. Els psicòlegs han observat, entre els nens
africans i els filipins, que són capaços de somriure malgrat el poc que
tenen. A Occident, a un nen no li dones una llaminadura i té un trauma. I
han d’aprendre que no poden tenir-ho tot.
Llavors, què fem?
Primer de tot, donar exemple. Els éssers
humans som imitadors, aprenem imitant. Així creem hàbits. És molt
important que els pares siguin bons models, que ensenyin a patir amb bon
humor, posar bona cara al mal temps. Si un problema del fill posa
histèrics els pares, s’està exercint de model dolent per al fill, que
tendirà a fer el mateix davant de mil situacions.
¿Advoca per crear-los problemes?
No cal provocar res, però sí deixar que
pateixin quan els toca, no alleugerir cada petita situació adversa que
afronten. Que s’avorreixen, doncs que s’avorreixin. Que estan cansats i
volen anar en braços, doncs que caminin. Que tenen gana entre hores, que
esperin l’hora de menjar.
¿Els pares d’ara són més sobreprotectors que la generació anterior?
Sí, és així. Però no per casualitat. En moltes famílies els dos
treballen fora i estan poc temps amb els seus fills, i necessiten que
els seus fills els estimin. Per això, amb el poc temps del que disposen,
compren amor amb coses materials i estalviant-se conflictes. També
actuen així perquè recorden que ells ho van passar malament de petits i
no volen el mateix per als seus fills, oblidant que gràcies a les
dificultats superades ells s’han fet persones madures i responsables.
¿Un sobreprotegit està condemnat a ser-ho tota la vida o té remei més endavant?
Sempre hi ha remei. Però sí que és veritat
que costa molt més corregir l’error que evitar-lo. La infància i
l’adolescència són fonamentals en l’aprenentatge, també en l’emocional.
¿Se’ns forma per ser feliços?
No. Vivim la crisi del relativisme. Així
com la dieta mediterrània acceptem que és bona per a la salut, pel que
fa a la salut interior optem per no adoctrinar, que cadascú trobi el seu
model, etc. Però perdem l’oportunitat d’educar l’interior de les
persones. Hi ha una crisi en aquest sentit. I vivim en una societat de
consum, en què predomina la creació de necessitats per vendre productes,
i el mercat necessita que consumim, que tinguem carències interiors,
perquè l’infeliç compra més. Fomentar la pau interior va contra el
sistema.
http://www.ara.cat/societat/
http://www.ara.cat/societat/
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
:::::::::::::::::
Eva Millet: “Deixem de preguntar-ho tot als nens, la família no és una institució democràtica”
Periodista, autora de 'Hiperpaternidad’ (Plataforma Actual).
Arran del naixement del primer dels seus dos fills, la periodista Eva
Millet va començar a especialitzar-se en temes d’educació i criança. Fa
dos anys va posar en marxa el blog ‘www.educa2.info’ i ara acaba de
publicar un assaig sobre la hiperpaternitat
LARA BONILLA
Hem passat de tenir fills moble, a qui fèiem poc cas, a tenir fills altar,
que venerem. Una nova generació de pares practica la hiperpaternitat,
un model de criança originari dels EUA, i propi de les classes mitjanes i
altes, que es caracteritza per una sobreprotecció d’uns fills que s’han
convertit en el centre de les famílies del segle XXI. Així ho sosté Eva
Millet al seu últim llibre.
Per què els pares d’ara som més protectors?
Una de les raons és demogràfica. Si només tenim 1,3 nens de mitjana,
aquest nen és el centre d’atenció i de la vida dels seus pares. I no els
estem fent cap favor. Esclar que són superespecials! Però per a tu, no
per a tot el món, i s’han d’acostumar que no són el centre de l’Univers.
Les famílies abans eren més extenses i tothom -avis, tiets, cosins-
participava en la teva educació. Ara no, el model està blindat i no
acceptem comentaris ni crítiques de la tribu. A més, tenim els fills de
més grans i importem a la criança les eines de la feina. I també hi ha
una competència brutal entre pares: els nens són ara signe d’estatus.
Són una projecció de tu mateix i les seves fites són les teves. Tot ha
de ser perfecte: la casa, el cotxe, les dents i, també, el nen.
Com són els hiperpares?
La hiperpaternitat es caracteritza per una atenció excessiva als nens i
una perpètua supervisió. Els pares resolen sistemàticament els
problemes als seus fills i això té conseqüències, perquè els estàs fent
menys autònoms. Una altra característica és justificar-los contínuament i
estimular-los precoçment. Hi ha una tendència a intentar que els nens
ho facin tot com més aviat millor perquè siguin supernens,
però això té dues derivades. Estem prenent als nens el més important de
la infantesa, que és el temps per jugar, i no tenen temps per
avorrir-se, i de l’avorriment en pot sortir la creació. Està bé que
facin alguna activitat però el màxim haurien de ser tres tardes
ocupades, i ja em sembla molt.
“Estic farta de fer que la infantesa del meu fill sigui màgica”, deia la carta d’una mare que es va fer viral.
Trobem pares insegurs perquè hi ha sobreoferta de mètodes i
experiències que el nen ha de viure, i això suposa un estrès afegit.
Sembla que no puguis quedar-te a casa un cap de setmana sense fer res, i
els nens a vegades també ho demanen. Estan farts de tanta acadèmia
precoç i no hauria de ser així perquè els mates les ganes d’aprendre i
la curiositat.
Com podem saber si ens hem convertit en hiperpares?
Hi ha dos senyals. Un, si no ets capaç d’observar el teu fill sense
intervenir a la primera oportunitat. I un altre és quan es parla en
plural dels fills: “Avui tenim un examen”, “Hem aprovat”, “Hem
suspès”...
Els hiperpares també intervenen molt en l’escola.
Està bé que els pares s’impliquin en l’escola, que hi col·laborin, però
cadascú ha de saber quins són els seus límits. El problema és que
sovint acaba en enfrontament.
Triar escola provoca molt d’estrès als pares.
I no hauria de ser així. Els nens haurien d’anar a l’escola del barri.
Però hi ha la idea que han d’anar a l’escola perfecta on fan l’última
tècnica pedagògica. És un estrès. Els pares visiten 25 escoles, fan excels i després no es refien de l’escola a la qual l’acaben portant.
I quins nens estem criant?
Estem criant nens amb una visió molt inflada de si mateixos. Estem criant nens L’Oréal
: “Perquè jo ho valc”. Però d’altra banda, són nens molt dèbils que mai
han après a resoldre els seus problemes, perquè mai els has donat
l’oportunitat ni les eines i davant un petit problema es desmunten.
Recordo el cas d’una estudiant nord-americana a Barcelona que es va
quedar atrapada a l’ascensor i en lloc de tocar l’alarma va trucar a la
seva mare als Estats Units perquè l’hi resolgués. Estan acostumats que
els pares els diguin què han de fer. En estar tan protegits són insegurs
i tenen moltes pors: nens amb por de dormir amb el llum apagat,
d’estirar la cadena, de menjar coses noves...
¿La criança natural o maternitat intensiva pot ser un problema?
La maternitat s’ha professionalitzat en el sentit que hi ha dones que fan de la maternitat la seva feina i es defineixen com a full time mums. S’acaba embogint. El nen és el teu referent però hem de tenir altres activitats a la vida.
I quin és l’antídot per revertir la hiperpaternitat?
L’ underparenting
o sana desatenció dels fills. Com a pares la nostra feina és estar
pendent dels fills però sense intervenir a la primera ni fer-ne un
drama. Si la nena està desganada no vol dir que tingui anorèxia, i si un
dia no la deixen jugar a futbol no és bullying.
Poso l’exemple de la motxilla: quan el nen surt de l’escola no li has de
portar la motxilla com si fossis el seu majordom. Si pesa, treu-li un
parell de llibres. L’has de fer responsable de les seves coses. I també
deixar de preguntar-l’hi tot: “Que vols dormir?”, “Que vols dinar?”,
“Que vols un Dalsy?”... Hi ha aquesta idea que la família és una
institució democràtica i no, la família és una jerarquia: els pares a
dalt i els nens a baix. Tots hi participem però no li pots preguntar a
un nen de 3 anys què vol per sopar.
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
Sílvia Álava , psicòloga infantil ens fa reflexionar sobre la relació que ha d'existir entre pares i fills
ELS PARES NO ESTEM AL SERVEI DELS FILLS
::::::::::::::::::::::::::::::::
EDUCAR AMB HUMOR
Xerrada d'en Carles Capdevila, interessant per poder mirar endavant amb tots els sentits.
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
ADAPTACIÓ AL MEDI ESCOLAR
ELS PARES NO ESTEM AL SERVEI DELS FILLS
::::::::::::::::::::::::::::::::
EDUCAR AMB HUMOR
Xerrada d'en Carles Capdevila, interessant per poder mirar endavant amb tots els sentits.
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
ADAPTACIÓ AL MEDI ESCOLAR
L'escola pot esdevenir per als nens i les nenes una nova possibilitat d'enriquiment i ampliació de les experiències, una altra manera de créixer i desenvolupar-se en relació amb altres companys.
No són tan sols els nens i les nenes els únics implicats en el procés d'adaptació, la família i l'escola inicien una relació, i a tots ens cal adaptar-nos-hi.
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
És un Programa de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya
que han adoptat 178 Escoles d'arreu de Catalunya i Principat d'Andorra.
FAROS Sant Joan de Déu
És la plataforma digital de promoció de la salut i el benestar infantil de l' Hospital Sant Joan de Déu (HSJD) de Barcelona. Està dirigida principalment a mares i pares que tenen interès en rebre informació de qualitat respecte la salut del seus fills i filles.
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
Vull felicitar als nens i nenes per cantar tan be la cançó del pingüí
ResponEliminaMoltes gràcies pels articles mooolt interessants!
ResponElimina